Et veig, de lluny, a la terrassa del cafè. Em veus i somrius. El món desapareix al meu voltant. Fa sol.
Paraules, gestos educats, encara la tortura social. Tens tantes coses per explicar-me.
No parlis, anem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
et llegeixo tota, avui que m'has dit que hi ets... provo d'entendre evidències i em deixo endur per les turgències...
kisses!
Publica un comentari a l'entrada