3/10/09

Juguem?

- Puja al meu cotxe.
- Però no anàvem a l'hotel?
- No, vine.
- Estàs guapo vestit de boletaire, sembles tan ... rústic!

Somriu, mentre fa la maniobra per sortir a la carretera. No diu res però.

- On anem?
- No parlis, ja ho veuràs.

Sé que és un nou joc i, obedient, el segueixo. Miro per la finestra i veig que ens anem allunyant de les zones civilitzades. Fa calor dins el cotxe, perquè el sol encara es potent aquests dies. Baixo una mica la finestra, m'hi atanso i tanco els ulls mentre el vent m'acaricia la cara i m'esvalota els cabells.

Un sotrac em fa obrir els ulls. Acabem de deixar la carretera i hem entrat en una pista de muntanya. Condueix amb perícia malgrat el mal estat del camí, es nota que coneix el terreny.


- Aquí és on véns a cercar bolets?
- Acaçar, vinc a acaçar-los i no parlis - em talla, sec, mirant el camí.


La seva resposta em sobta i em veig temptada de dir-li alguna cosa, però callo. He de seguir el joc. Finalment, en un punt el camí s'eixampla. Hi ha dos cotxes més aparcats i ell para el cotxe al darrera.


- Perfecte, potser fins i tot trobarem públic - diu més per a ell mateix que no pas per a mi. Baixa del cotxe i ve a obrir-me la porta - surt, no pateixis pel calçat, jo t'ajudaré.


Ens endinsem al bosc, per un camí estret, ha pres una manta del seient del darrera. Vaig trontollant per culpa dels talons. Ell, al meu costat, em pren pel braç i va apartant branques i esbarzers, perquè no prengui mal.


- Per aquí, vine.


Ara hem abandonat el camí i anem pel mig dels arbres. Sortosament no hi ha gaire vegetació, perquè no tinc gaire ganes de no saber on fico el peu i veure'm l'endemà amb unes crosses.

Arribem a una clariana, un cercle enmig de pins i boixos que ens aïllen de l'exterior. Estira la manta a terra mentre jo l'observo, immòbil.

Fa bon temps encara i a aquesta hora, gairebé migdia, el sol es filtra per les fulles dels pins i escalfa el terra, que es veu prou sec.

Sense dir res se m'atansa. L'expressió torbada. Em mantinc quieta, les mans caigudes als costats. M'agafa el cap amb les dues mans, tanco els ulls, per apreciar millor la seva respiració, que es va fent fonda.

Els seus llavis em recorren el coll fins l'orella, on s'atura un moment, perquè escolti millor el seu desig. Després em llepa els llavis. Sap que això em torna boja, però em mantinc quieta. Només se m'ha accelerat la respiració, que intento controlar.

Obro els ulls perquè noto que se separa de mi. Fa un pas enrere i torna, començant a treure'm la brusa, que deixa penjada de la cintura de la faldilla. Em treu els sostenidors també.

Poc a poc, amb delectança, la seva boca recorre la meva pell, baixa pel coll, les espatlles, s'atura als pits, fent cercles, de fora endins, sense acabar de tocar el mugró.

S'aixeca una mica d'aire i sento la fressa de les fulles dels arbres. Els mugrons se'm fan ben petits, durs, gairebé em fan mal. El pèl se'm posa de punta amb el contrast de la tebior de la seva saliva, que deixa un rastre al meu cos i que es refreda amb l'aire fresc del bosc.

5 comentaris:

Striper ha dit...

Un sortida boletaire de lo mes calida i a mes sembla molt , molt real!!

Ene ha dit...

Mmmm... amor natural. És tan elegant allò que expliques, com deixar la resta a la imaginació.

Anònim ha dit...

Maruxela ha dit:::
Segons aquest relat,al bosc , es va a per feina. ¿Quants xampinyons seran? Segur que amb tant cantar d'ocell es distrauran bastant...al final del conte, ni van menjar, ni es van donar perdius ¿I que si?

Edo Niste ha dit...

Continua...si et plau...continua...

Anònim ha dit...

Maruxela ha dit:
Aquest contínua , m'ho demanes a mi. (Fi)