Ens mantenim abraçats, infants massa grans, allargant al màxim els pocs minuts que ens queden. Vull que cada centímetre de la meva pell recordi cada centímetre de la teva. Em murmures dolceses a l'orella, mentre m'acaricies els pits. Gairebé no t'entenc, però no paris. - Vindràs si et crido? - em dius, insistent. T'ensumo, aspiro la teva olor. Serà dolorós separar-nos. Una vegada més. - Vindré sempre que em cridis - saps que ho faré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
els records de la pell, què bons...
Nena, que enveja!!
Desitge tant que arribe el moment en que puga dir el mateix... Jo també vull recordar cada centímetre de la seva pell...
Qui sap? Diuen que quan es desitja molt una cosa acabes fent-la possible.
Una abraçada guapa.
M'agrada el teu blog i el que hi contes. Em reconec en coses. Et seguiré.
De vegades potser et cridare en silenci nomes amb una mirada.
Hola..
m'ha agradat molt..
un amic comú m'ha aconssellat de llegir-te..
murmuris a cau d'orella,carícies precises i subtils..olors irressistibles..la pell..V
I
U
R
E
MAR
Publica un comentari a l'entrada